LA NOSTRA GRAN BODA, ENTRE SOSES I L'ESCALA

Tres dies després del gran dia encara vénen al meu cap un munt d'imatges, sorolls, cançons... Totes elles màgiques. I és que una germana no es casa cada dia. Va ser una dia genial, especial, emotiu, una dia FELIÇ.

Si miro enrere i penso en el que ha estat la meva vida fins a dia d’avui em costa molt recordar un moment en què tu no hi siguis.

El temps ha passat ràpidament i lluny queda aquella infantesa a Soses, ser companyes d’habitació, les anades i vingudes al mas, els teus cants i balls enmig de la taula, el teu serrell punki, els diumenges a l’Hospitalet, el 124...  La qüestió és que els anys passen i la Sònia, tot i que ja no és la nena amb qui vaig compartir la infància i l’adolescència, sí que en conserva les virtuts. És una persona humil i modesta que sempre aprèn dels altres, és innocent, treballadora, senzilla, divertida, alegre, responsable, sempre disposada a ajudar quan cal. És algú que està sempre al teu costat en els millors i pitjors moments sense jutjar, una persona que estima sense condicions tot i que no sempre comparteixi la teva manera de fer i de pensar, en fi, aquesta és la meva germana petita i la meva millor amiga.

Com a totes les germanes i amigues del món hem tingut els nostres més i els nostres menys, però mai ens hem deixat soles i hem compartit moments únics i especials; estones irrepetibles,converses somiadores, rialles alegres, plors dolorosos, viatges trepidants, pèrdues insubstituïbles... Cadascun d’aquests records formen els diferents retalls de la nostra història, una història d’amor entre germanes.

Avui tanques una porta per obrir-ne una altra, estàs a punt d’encetar una nova pàgina del teu llibre personal. Una pàgina lligada a l’Ezequiel, aquell qui has escollit per a compartir la teva vida. Dues vides, les que ara s’uneixen i es forgen en una de sola per iniciar un llarg viatge ple d’amor, complicitat, tendresa i felicitat.

Us veig i denoto els vostres sentiments. Es palpen. Esperança, il·lusió, passió, èxit, constància, respecte, en definitiva, amor. Un amor que va començar fa uns anys en un passadís de Bellvitge, on la Sònia i l’Ezequiel es van conèixer. Ja heu recorregut una part del camí junts fins arribar avui, però si d’alguna cosa estic segura és que tot el que us ha fet arribar fins aquí no és res comparat amb el que us espera tenint-vos l’un a l’altre i acompanyats de la gent que més estimeu.

Finalment, desitjar-vos el millor del millor. I un últim consell si m’ho permeteu, en paraules d’un gran poeta com Kavafis:

“Desitgeu que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Que siguin moltes les matinades que la força dels vostres sentiments us portin a ports que els vostres ulls –avui- encara ignoren. Que volteu per arreu per aprendre dels que saben. Créixer junts i, sense forçar molt la travessia, per anar descobrint els bonics paisatges que us ofereix el bell creuer per aquest mar de sentiments. Aturar-se, gaudir, aprofitar i estimar cada parada, cada somriure, cada esguard. I en arribar al destí, mirar enrere i adonar-se del rics que sereu sense haver tingut mai la necessitat que el camí us enriquís.”

L'ORFE DEL CLAN DELS ZHAO

"La sorra enterra una força catàrtica que magnetitza"

“És misteriós el que ens passa amb els contes... Ens apassiona que ens expliquin històries, i com més fantàstiques i més llunyanes, i més rars siguin els noms dels seus protagonistes, més ens atrauen”

Feia temps que n'havia sentit a parlar i ja havia estat temptada d'escapar-me a Barcelona per veure-la; però per una cosa o per una altra finalment no l'havia vist. Ahir al vespre per fi vaig poder gaudir-la, sí GAUDIR-LA amb majúscules perquè em va agradar moltíssim.

L'Orfe del Clan dels Zhao no és cap tonteria. Escrita pel dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang, a mi m'ha recordat força a Shakespeare, tot i que hauria de ser a l'inrevés perquè l'autor oriental va néixer quatre segles abans.

La història és tràgica amb els seus punts de èpica. Comença amb dos consellers de l'emperador, l'un malvat i l'altre molt bo —un clàssic—. El malvat es vol fer amb tot el poder i fa exterminar tots els membres del clan del bo, els Zhao, però acaba de néixer un últim nen i ordena que també el matin, però un metge, fidel servidor dels Zhao sacrifica el seu fill també acabat de néixer, canviant-lo i així mantenir la dinastia perquè quan el Zhao hagi crescut es pugui venjar i continuar la nissaga. Com es pot comprovar la trama és totalment arquetípica, però el que la fa especial i potent és el seu text.

Ignoro com escrivien els xinesos del XIII, però el que surt de la boca dels actors és extraordinari: poètic, filosòfic, èpic, tràgic, tendre, cruel... Com que la dramatúrgia és del Marc Artigau i l'Oriol Broggi, que també la dirigeix, i la versió del Joan Sellent, crec que la deuen haver acomodat —penseu que aquesta peça és més o menys de l'època del Cantar del Mio Cid— perquè les paraules flueixen d'una manera que, com ja he dit, m'han recordat Shakespeare.

 

"L’orfe és una història simple que et connecta a sentiments molt purs”

Cada personatge que entrava en escena explicava ell mateix qui era, el seus atributs i el havia fet o pensava fer. Això ha estalviat molta retòrica i de seguida ens hem pogut introduir en les parts importants. Dos músics han creat uns fons musicals que anaven encoixinant l'acció. Per a mi escoltar al Joan Garriga tocant amb l'acordió i cantant "VOLANT" ha estat un moment sublim. Però hi ha hagut un moment màgic, quan el vell metge li explica la veritat a l'orfe que acaba de fer vint anys; una conversa en un to tan baix, intencionat, que la música tapava la conversa i només veiem els moviments de les mans i l'expressió corporal. No ens ha calgut tornar a escoltar tota la història i ha estat magnífic.

El destí és un concepte real que sobrevola l’obra i la vida dels seus personatges. És una tragèdia en el sentit clàssic del terme (a més pur estil de les grans tragèdies gregues). Com a tal, té també la intenció de transmetre una conducta moral explícita. És, al cap i a la fi, una història simple. Sota tota la trama d’acció i venjança hi ha l’amor patern, el poder corrupte, l’enveja d’un home dolent cap a la bondat d’un home bo...temes globals i atemporals. Tanmateix, la fascinació que ens desperta la fantasia no és cap misteri: “Tots tenim la necessitat de volar, de sortir del lloc on som i viatjar lluny”

 

QUÈ BOIG EL MÓN!

Què boig el món que no té cap sentit, i em fa pensar no sé què hi faig aquí... 

Segur que a tots us sona, la cançó de Lax'n'busto i aquests dies encara més perquè és una de les que surt al disc de la Marató... M'encanta no puc parar de sentir-la i de preguntar-me perquè hi som aquí ara? Com pensàvem que seria la nostra vida ara mateix... Però el fragment que més m'agrada és aquell que diu: per art de màgia, refem com si res el camí contruïm a mida el destí... I de fet és així, allò que ens fa valents és la capcitat que tenim per aixecar-nos quan estem al terra i la capcitat que tenim per a reinventar-nos i tirar endavant... Tot això els hi deia als meus alumnes de 2n de batxillerat especialement, perquè l'any vinent sortiran del microclima on han estat tota la vida per xafar el món real. Però no tingueu por els hi vaig dir, sigueu valents d'afrontar el futur, però no oblideu mai d'on veniu ni qui sou.

Aquest post que l'havia pensat ahir al matí, però començant de manera diferent... Ahir al matí vaig veure una pel·lícula que em va transportar al passat i al present de cop. Era la 3ª part de l'Apartamento spagnolo (aquella peli que explica la història d'uns Erasmus que es coneixen a Barcelona). Aquesta 3ª part em va fer adonar d'on som ara mateix i de com la ficció no s'allunya gens de la realitat. Aquells joves que amb 20 anys s'havien de menjar el món ara ronden ja els 30 i els 40 i resulta que les coses han estat una mica diferents de com ells les havien pensat. Alguns han complert els seus somnis professionals, però han fracassat sentimentalment, altres lluiten cada dia per sobreviure en una ciutat que els ofega, d'altres continuen sense madurar... El protagonista està perdut en un maremàgnum dins seu, no sap cap on tirar. La dona el deixa i s'emporta els fills a Nova York, ha d'escriure un llibre que no sap com començar, la seva amiga lesbiana vol ser mare i li demana ajuda... Ell pensa que la vida és complicada, que tot són problemes, però realment ha oblidat l'essència de la vida, de la felicitat. Superat per les circumstàncies l'home començarà un viatge iniciàtic per a retrobar-se amb ell mateix. En aquest viatge descobrirà que la vida li ofereix una segona oportunitat amb el retrobament amb el seu passat, i ara té l'ocasió de fer les coses bé.

 Els protagonistes s'aferren a les segones oportunitats (alguns s'hi resisteixen al principi), però tots hi acaben caient de quatre potes. No volen renunciar a trobar allò que els hi manca, en definitiva, volen ser feliços. Jo no puc deixar de veure'ns a nosaltres fa 10 anys enrere i ara. La vida ens ha canviat molt a totes, però l'amistat continua existint. Una amistat que va molt més enllà del sentit de la pròpia paraula, igual que els protagonistes de la pel·lícula.

La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker

"Un buen libro, Marcus, no se mide sólo por sus últimas palabras, sino por el efecto colectivo de todas las palabras precedentes. Apenas medio segundo después de haber terminado el libro, tras haber leído la última palabra, el lector debe sentirse invadido por un fuerte sentimiento, durante un instante, sólo debe pensar en todo lo que acaba de leer, mirar la portada y sonreír com un gramo de tristeza porque va a echar de menos a todos los personajes. Un buen libro, Marcus, es un libro que uno se arrepiente de terminar."

Harry Quebert

Per diverses raons, resulta difícil confegir-ne una ressenya convencional. D’entrada,  perquè dóna molt de si des de supòsits d’anàlisi purament literària. En segon lloc, perquè hi ha molts factors a tenir en compte, entre els quals el munt d’influències rebudes no només del món de la literatura, sinó també d’altres disciplines (cinema, televisió). Però, per sobre de tot, perquè no és gens fàcil esdevenir imparcialment just amb una novel·la tan tremendament addictiva, amb tants ingredients capaços de fer les delícies d’un lector desitjós de passar-s’ho bé. De fet, jo mateixa hi he estat enganxada de quatre potes, especialment al principi. Només començar, vaig experimentar aquella inigualable sensació de quedar atrapada dins la història sense voler sortir-ne. Per tant, he viscut d’esma durant uns quants dies, amb l’única finalitat d’acabar aviat amb les obligacions inajornables per poder tornar al llibre i continuar llegint.      

La veritat sobre el cas Harry Quebert és difícil d’enquadrar genèricament. Es troba a mig camí entre el thriller d’intriga, el drama i el costumisme social a l’americana, però posseeix fortes dosis de crítica (especialment a la vergonyosa comercialitat i superficialitat del món editorial). El marcat vessant amorós (que jo no m’empasso, per hiperbòlic i ensucrat, perdoneu si sóc cínica) és en el fons el motor de l’acció. D’altra banda, es tracta d’un exercici metaliterari complex i reeixit que paga la pena tenir present. Diguéssim que l’autor no estalvia recursos per demostrar que té capacitat per escriure i per innovar. I em trec el barret, perquè ha donat vida a un trencaclosques espectacular (seré bona i no em preguntaré quants ghostwriters ha fet servir).

El descobriment del cadàver de Nola Kellergan, una noieta de quinze anys desapareguda trenta-tres anys abans, és el motiu que desencadena la intriga, que evidentment no explicaré. Tanmateix, sí que consignaré l’inequívoc ressò de Twin Peaks, l’exitosa sèrie de David Lynch i Mark Frost, la influència de la qual em sembla evident. Al llarg de 680 pàgines, el lector es pregunta amb neguit qui va matar Nola Kellergan. I aquesta pregunta equival a aquell mític “Qui va matar Laura Palmer?” que ens va tenir amb l’ai al cor durant setmanes. Com a Twin Peaks, la recerca del criminal convertirà la trama en una trama coral, que farà sortir a l’escenari la vida aparentment idíl·lica de la petita ciutat d’Aurora, a New Hampshire. Una comunitat plàcida i tranquil·la on, com acostuma a passar, res no és el que sembla. Les misèries, les mentides i les passions bullen per sota d’una superfície massa encalmada.

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una ceba. A mesura que anem avançant en la lectura, anem arrencant les successives capes de la seva pell. La novel·la, que combina diverses tècniques i veus narratives, està formada per un munt de nivells que es compliquen de manera extraordinària i que es caracteritzen per un devessall de girs, sorpreses i successos que ratllen l’impossible. Els imponderables, els lligams i les relacions entre els fets i els personatges es retorcen i emboliquen com en aquell joc infantil, Enredos, en què les mans i els peus dels jugadors acaben formant un estrany garbuix.   

I aquí comença el problema de la novel·la. Joël Dicker s’ha passat. Perquè trencar l’horitzó d’expectatives del lector és fantàstic, però passar-se pel folre la versemblança no ho és tant. Per què arriba un moment que el lector es fa un embolic entre tantes anades i vingudes i ja no sap què és important, què no ho és i qui és l’assassí. Arribes al final amb el cor accelerat, però quan descobreixes tota la veritat és impressionant, l’escriptor ho ha aconseguit, t’ha tingut en tensió i en alerta fins l’última pàgina.

Aquí us deixo l'enllaç del País Cultura

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/12/16/actualidad/1387194250_668883.html

LA TESI DE LA NOSTRA VIDA

Aquest estiu vaig publicar una foto al facebook i al twitter de la dedicatòria de la Tesi de la Sònia. La dedicatòria era per nosaltres, els de casa, la seva família i per la persona que es convertirà en el seu marit d'aquí 6 mesos. A l'hora d'agrair va pensar en nosaltres, però també va tenir paraules per tota aquella gent que forma part i ha format part de la seva vida d'una manera incondicional. Gent que estima i que l'estimen i que se senten i ens sentim molt orgullosos de fins on ha arribat.

Si ara em pregunteu quin és el títol de la tesi no us el podria dir de memòria (és molt difícil), però sí que us puc dir que la seva investigació durant aquests quatre anys ha estat sobre una malaltia degenerativa del cervell. Una malaltia estranya ja que hi ha pocs malalts al món. La seva presentació va ser brillant, amb un to de científica total i molt segura de si mateixa i del que estava dient. Jo al minut 10 després d'explicar quines eren les parts del cervell ja no sabia per on anàvem... No entenia res de res d'aquell vocabulari que estava utilitzant, però se'n va sortir molt bé. Després va arribar el torn de les preguntes del tribunal (una divagació científica darrere de l'altra) però ella allà aguantant la metxa. Finalment ens van fer sortir de la sala per deliberar la nota i al cap d'una estona vam tornar a entrar i tots de peu vam aplaudir a l'escoltar l'enhorabona dels Tribunal. Ja està, la Sònia ja era oficialment DOCTORA.

Sembla estrany com en dues hores et pot passar el que ha estat la teva durant els últims quatre anys. Si ena aturem un moment i fem balanç moltes coses han canviat en aquest temps, gent que ja no hi és i d'altres que ara hi són, però has arribat a la meta, ho has aconseguit. És gràcies al teu esforç, dedicació, entusiame, talent, sacrifici que has arribat fins aquí. Creu-t'ho, tens talent per fer el que fas, creus en la investigació i en les millores que aquesta pot aportar a la nostra societat, però a més a més tens una virtut que et fa encara millor, i és la teva humilitat i les ganes d'aprendre dels altres i d'ajudar els altres. Això t'honora encara més en aquesta professió tan difícil que has escollit.

Jo no sóc objectiva quan parlo de tu, perquè ets la Soni, la meva germana petita, aquella persona amb qui he compartit grans moments a casa en família i fora de casa, perquè a més de germana és amiga. Estic molt orgullosa de tu germaneta, estic segura que això només és le principi del teu èxit en la ciència.

P.S. T'ESTIMO

ARA ÉS L'HORA

Sota aquest lema els catalans i catalanes estaven cridats a manifestar-se formant una V a Barcelona per demanar el SÍ SÍ en la suposada votació del 9 de novembre. Dic "suposada" perquè de moment sembla que les coses estan bastant enredades i que el govern d'Espanya es reisisteix a la consulta.

Per gent com jo que som bastant ignorants i innocents en el tema de la política, no m'entra al cap com pot ser que no es deixi celebrar una consulta per saber quina és l'opinió del poble. El més fort és que tothom de fora de Catalunya té dret a opinar sobre el tema i resulta que els principals implicats que som els catalans no. 

La diada a Barcelona va ser una altra demostració al món de civisme i de ganes de fer les coses per passos i ordenadament. Allà al mig de tanta gent que demanàvem el mateix em vaig sentir molt orgullosa del meu petit país, un poble que lluita perquè ja està cansat dels abusos i de les injustícies envers ell. El moment del cant dels segadors per la multitud va ser un dels moments que em van fer posar la pell de gallina.

Ara sí que sembla que no hi ha volta enrere que és anar a per totes, perquè sembla que sigui o ara o mai. La gent té ganes de fer el pas, però encara hi ha aquells indecisos que tenen por. És normal que tinguem un cert respecte per allò desconegut, perquè és nou i no sabem com ens poden anar les coses separats, però també és veritat que si no ho provem no ho sabrem mai, i que si hi ha una possibilitat que siguem més feliços sense ells ho hem de tirar endavant.

La voluntat del poble que es va manifestar a Barcelona és claríssima, ara caldrà veure si aquells que ens representen també ho donen tot per aquest poble entregat. Malauradament els polítics ens han trencat molts dels ideals que aquest poble teníem i moltes esperances que havíem dipositat en ells, esperem que ara demostrin que són uns bons representants i que comparteixen els mateixos interessos que nosaltres.

ARA ÉS L'HORA, VOT9N

EL CLUB QUE PORTO AL COR!

“Passarà alguna cosa, i des del moment en què comença a passar, ja res tornarà a ser el mateix”.

Fa un any i mig que vaig decidir tornar a obrir el blog i encara no havia parlat mai sobre futbol, però no de qualsevol equip, de l'equip de la meva vida (molts podeu pensar que és el Barça) doncs no, és el Soses Femení. I dic l'equip de la meva vida perquè l'he vist nèixer, l'hem alimentat i l'hem fet gran.

Però no puc pas començar a escriure sobre el Soses Femení sense recordar: 

Ara us podeu preguntar perquè de repent he decidit fer aquesta entrada... Va ser tot just després de veure una cosa ahir a la nit que va fer que el meu subconscient es traslladés al setembre del 2007, exactament 7 anys enrere. Feia molt de temps que no veia les nostres jugadores juntes rient i ballant i passant-s'ho d'allò més bé... Un bon rotllo que encomanava rialles a la resta de gent que érem allà. Em va recordar a nosaltres a la Rosaura, Sandra, Anna, Alícia, Ester, Alba, Tània, Goreti, Clara, Sara, Marcel·la, Aida, Marta, Cristina, Sandra Baqué, Meri, Neus, Raquel, Ivet, Mercè... la festa major del 2007 (la primera festa major que vam passar juntes com equip). Gràcies al projecte del Nando juntament amb el Francesc i després el Bieto van formar un equip de futbol femení a Soses, una cosa mai vista abans. Recordo perfectament aquells moments, perquè jo personalment era una de les que es volia resistir a jugar, però al final em van acabar convencent; i si us sóc sincera, us puc assegurar que una de les millors que he fet a la vida és entrar a formar part d’aquest vestidor.

Els inicis van ser durs i en els primers partits vam encaixar molts gols.. però no podíem abandonar, al contrari havíem de continuar treballant, esforçant-nos i lluitant pel nostre somni i no podíem defraudar una afició incondicional que ens donava suport. Una afició que va omplir el camp el dia del nostre debut a casa per animar-nos. Us en recordeu? Jo sí, i molt... per mi aquell dia és un dels millors records que tinc del nostre vestidor i de totes vosaltres. El nostre primer gol, l’alegria que vam sentir va ser tan gran i tan emocionant... és un sentiment que porto molt a dins i que mai oblidaré, igual que a moltes de vosaltres. Un dels altres moments clau va ser la celebració de lliga al 2010, el dia que van venir les noies del Barça a jugar la Copa Catalunya, els nostres sopars i sortides al River, els singstar, els endolls i calefactors...

UFFFFF... Si mirem enrere han passat moltíssimes coses en 7 anys i moltes de nosaltres ja no som jugadores, però continuem formant part de la Junta i sobretot de l'esperit de l'equip. 

Podríem estar una bona estona explicant anècdotes i recordant... Però una de les coses més importants que ens ha mantingut junts és la pinya que hem fet sempre els que hem confiat des del primer dia en aquest projecte.  Hem estat, som i hem de continuar sent un vestidor peculiar i una Junta peculiar (com diu el Nando la Junta més ruc d'Europa) jejeje, en el que hi ha cabuda per a tothom, en el que existeixen valors com el respecte, la humilitat, la disciplina, el companyerisme, l’amor, la dignitat, l’orgull, la constància, el diàleg, l’esperança, la il·lusió, l’amistat... perquè som moltes i molts  els que formem aquest equip, i cada un hi aporta una cosa diferent, per això el fa tan especial. A mi m'agrada molt recordar i repetir que mai (per molt perduts que ens trobem) oblidem qui som, d'on venim i tot el camí que hem recorregut en tot aquest temps, perquè són el passos a seguir cap al futur si volem que les coses vaigin bé.

Tinc bones vibracions i moltes esperances posades en aquest nou equip. Confio en vosaltres noies!

1-2-3 SOSES